Segueix-nos a les xarxes socials

dilluns, 5 de setembre de 2016

Seguirem bregant per fer des de l’escola un món més just. Bon inici de curs!


Foto: Eva Sargatal



























Ha passat l’estiu. Com cada any, hem de posar fil a l’agulla per fer funcionar les nostres escoles i aconseguir que els infants aprenguin i puguin utilitzar aquests conei­xements, habilitats i valors per créixer com a persones i per contribuir a la construcció d’un món millor. Haurem de confiar, un cop més, en el sentit comú dels claustres, en les companyes i companys amb qui, colze a colze, elaborem projectes i els tirem endavant amb més o menys fortuna, però amb la il·lusió de voler fer les coses bé. Intentem treballar amb les TIC per fer unes bones TAC, però no abandonem del tot ni els llibres, ni el paper, ni la pissarra. Treballem virtualment, però sense allunyar-nos massa del nostre entorn proper.


El curs passat va acabar amb un panorama nacional i internacional força desolador. No tenim encara suficient perspectiva per interpretar i valorar les conseqüències de fets com el triomf al Regne Unit dels partidaris de la seva sortida de la Unió Europea. Tampoc dels resultats electorals del 26 de juny a Espanya. Podem aventurar, però, que cap de les dues situacions apunta a millores en els sistemes educatius respectius.
 
El mes de juny el panorama es completava amb la durís­sima repressió del magisteri mexicà, amb docents morts, en protesta per la imposició d’una nova llei d’educació per part del govern del PRI (Partit Revolucionari Institu­cional); o al Brasil, on la dreta corrupta, responsable de l’impeachment a la presidenta Rousseff reclamava una educació apolítica –uma escola sem partido– com si això fos possible.
 
A Catalunya tampoc les coses anaven massa millor. L’escola pública es quedava sense la necessària incorporació dels nous docents promesos a començament de curs. Un any més no es convocaven oposicions en no aprovar-se els pressupostos per la manca d’acord entre Junts pel Sí i la CUP i es mantenien els concerts amb escoles que segre­guen per raó de sexe. El govern, per altra banda, tampoc va creure pertinent personar-se com a part en els casos de pederàstia que havien sortit a la llum en algunes escoles dels maristes. I, per acabar-ho d’adobar, es retallaven les hores de literatura al Batxillerat.
 
Simultàniament, però, s’insinuaven projectes que, gairebé de manera miraculosa, apareixien com la solució per al futur de l’escola catalana. Els mitjans de comunicació es feien ressò de projectes innovadors encapçalats pels jesuïtes i pels escolapis; altres, la majoria de centres pú­blics, comptaven amb el suport d’algun banc o d’alguna caixa d’estalvis, que confiaven en lideratges emblemàtics per transformar la realitat de l’escola catalana. Podríem seguir, però...
 
"Seguirem somiant que ens hagués agradat, que ens agradaria, fer de mestres a Finlàndia o que la nostra escola s’assemblés a la finlandesa. Al final, acceptarem un cop més la nostra re­alitat. I intentarem canviar-la"

Estarem a l’aguait del que ens diguin des de l’Administració i de si des de la inspecció ens donaran un cop de mà per tirar endavant els projectes i per resoldre els problemes que se’ns presentin o només ens fiscalitzaran. Creuarem els dits perquè ningú ens vingui amb nous canvis curri­culars al marge de les nostres pràctiques. Buscarem cursos i maneres per posar-nos al dia en noves metodologies o en continguts que tenim una mica rovellats. Intentarem coordinar-nos el màxim possible amb les famílies. 

Celebrarem les festes de rigor. Tindrem estudiants de Magisteri o de pro­fessorat de Secundària a les nostres aules per observar-nos i aprendre de nosaltres. Esperarem uns nous pressupostos per saber si ens augmenten el sou o ens seguiran fent caritat. En fi... farem, més o menys, el mateix que fem cada any. I ho farem amb el convenciment que enguany les coses sortiran més bé que el curs passat.
 
Mentre, al món seguiran passant coses. Algunes molt preocupants i a les quals probablement haurem de donar alguna resposta des de l’escola. Altres ens permetran albirar que un altre món és possible. Seguirem somiant que ens hagués agradat, que ens agradaria, fer de mestres a Finlàndia o que la nostra escola s’assemblés a la finlandesa. Al final, acceptarem un cop més la nostra re­alitat. I intentarem canviar-la quan tinguem consciència que el canvi valdrà la pena i suposarà una millora per als estudiants i per a nosaltres com a professionals.
 
També de nou serem crítics amb l’Adminis­tració i ens negarem a acceptar allò que no ens agradi com, per exemple, que la Conse­lleria d’Ensenyament retalli el paper de la literatura a l’escola. I potser farem nostra la idea que ens trametia l’escriptora Najat El Hachmi a El Periódico del 26 de juny: Un bon llibre fa entendre profundament la vida perquè n’ofereix una representació plena de matisos i, sobretot, desenvolupa una de les capacitats més importants en democràcia: l’empatia, l’habilitat de posar-nos en el lloc de l’altre. Cosa que porta, per força, a un robust i fonamentat sentit de la justícia.
 
En definitiva, seguirem bregant per fer des de l’escola un món més just i perquè els nens i les nenes, els adolescents i els joves –homes i dones–, desenvolupin la seva capacitat d’empatia i busquin les solucions que els adults no acabem de trobar per fer un món més just, lliure i democràtic.



Editorial Perspectiva Escolar 389

dilluns, 9 de maig de 2016

Reforma horària sí, però...


Que els horaris del país són irracionals és una gran veritat, que seria bo poder establir un pla que contribuís a què petits i grans poguessin gaudir d’un temps de treball o escola, un temps de vida social o lleure i un temps per dormir o descansar, amb unes proporcions adequades i saludables, és una qüestió amb què tothom pot estar d’acord. Però la qüestió és com.

Com es canvien unes rutines o hàbits de vida tan arrelats en la nostra societat. Es tracta de fer una llei? Potser per a alguns aspectes, sí, però en els hàbits més arrelats no és possible ni desitjable. Cal temps, flexibilitat i diversitat, perquè no és igual la vida al camp que a les ciutats, perquè no és igual als llocs turístics que als industrials o de serveis. És una temàtica d’una gran complexitat en què cal considerar les repercussions que pot tenir en el conjunt.

La jornada continuada a les escoles ha contribuït a incrementar les desigualtats

En els horaris de les escoles, i de manera especial en les escoles dels infants més petits, podem afirmar que la decisió és molt fàcil, ràpida i simple. Es pot tenir la temptació de començar per l’escola i, de fet, ja s’ha començat i amb un èxit aparent, o sense que hagi generat gaire soroll. Perquè? Perquè tant els mestres com l’Administració poden arribar a un acord beneficiós per a ambdues parts: els mestres tenen un horari compactat i l’Administració fa un estalvi econòmic considerable. Però quina repercussió està tenint en els infants? I en les seves famílies?

Des del nostre punt de vista, és una decisió més que simple, simplista, com s’ha pogut constatar en la majoria de les comunitats autònomes que han implantat la jornada continuada a les escoles. Això no ha contribuït a la reforma horària, ni de lluny. Però sí que ha contribuït a incrementar les desigualtats i a fer encara més complicada la vida de moltes famílies, amb la repercussió que això té en la vida dels infants.

Per tant, reforma horària sí, però analitzat a fons les mesures que es prenen sectorialment, perquè tenen repercussions globals.Esperem que hi hagi temps per poder seguir pensant-hi.


Editorial Revista Infància 210

dimarts, 3 de maig de 2016

Avaluació dels centres, avaluació dels docents




Un Acord del Govern de Catalunya de l’any 2012 va revisar els criteris per al reconeixement d’estadis docents –els sexennis– i va establir com a nou criteri la implicació en el millorament dels resultats del centre per aplicació als funcionaris docents dels resultats de l’avaluació del centre, i també pel resultat de l’avaluació voluntària de l’exercici docent. Aquest Acord, que havia passat molt desapercebut fins ara, aquest curs s’aplica per primera vegada.

Com era d’esperar, la translació de l’Acord a procediments i mecanismes d’avaluació concrets no ha estat senzilla: com es pot mesurar el grau de millora dels resultats d’un centre? Com es pot valorar la implicació d’un docent? Tots els centres han de ser valorats de la mateixa ma­nera i amb els mateixos instruments? Quina incidència estan tenint i tindran en el futur immediat a les escoles i instituts aquestes mesures impulsades pel Departament d’Ensenyament?

Pel que fa a l’avaluació de centres és imprescindible situar cada centre en el seu context, perquè tots són diferents, per poder analitzar quin és el valor afegit que aquella escola, aquell institut, proporciona als seus alumnes

Si l’avaluació és inherent al procés d’ensenyament i aprenentatge, i un instrument necessari per a la millora, com diem en parlar de l’avaluació de l’alumnat, també ho hauria de ser per als centres i per als docents. La qualitat docent, en tenim múltiples proves, és un dels factors clau en l’aprenentatge escolar. Tota professió exigent s’hauria de dotar de criteris d’avaluació de la tasca realitzada i de mecanismes de reflexió sobre la pròpia pràctica, que permetin diagnosticar punts forts i punts febles i aspectes amb marge de millora individual i col·lectiva.
 

Pel que fa a l’avaluació de centres és imprescindible situar cada centre en el seu context, perquè tots són diferents, per poder analitzar quin és el valor afegit que aquella escola, aquell institut, proporciona als seus alumnes. És clar que això no és mesurable únicament a través dels resultats d’unes proves estandarditzades i que cal atorgar el pes que es mereixen a d’altres dimensions i factors, tant interns com externs, però la prudència i la complexitat del procediment no haurien d’esdevenir un impediment insalvable.
 

 L’Acord a què hem fet referència atorga aquesta funció d’avaluació a uns agents externs als centres, la inspecció educativa. Però el procés quedaria incomplet si no es­devingués alhora un esforç d’autoavaluació, que fes reflexionar, debatre i prendre deci­sions als equips directius i als claustres de professors, a partir de preguntes pertinents i significatives, derivades d’aquella anàlisi i d’aquella mirada externa. Tot plegat hauria d’acabar amb un seguit de propostes de millora coherents i factibles, compartides i consensuades, que constituïssin el punt de partida de les actuacions futures.

Quins són els criteris per considerar que un mestre o un professor s’implica en el bon funcionament d’un centre i en els aprenentatges dels alumnes

A l’avaluació de centres que està aplicant el Departament d’Ensenyament se li ha de demanar que tingui en compte totes aques­tes condicions si realment busca la millora dels centres. Un dels aspectes més polè­mics d’aquesta Avaluació Anual de Centres (AVAC) és que finalitzi qualificant-los en una escala d’1 a 4 (nivell baix; mitjà-baix; mitjà-alt; i alt), de manera que només els docents dels centres que obtinguin un 3 o un 4 podran demanar l’avaluació per la implicació en la millora dels resultats. Serà difícil evitar que aquestes notes no serveixin per classificar i comparar els centres d’una mateixa zona o ciutat, tot i el compromís del Departament, amb les conseqüències indesitjables que se’n derivarien…
 

L’altra qüestió fonamental d’aquest procés és quins són els criteris per considerar que un mestre o un professor s’implica en el bon funcionament d’un centre i en els aprenentatges dels alumnes. El model que hi hagi darrere d’aquests criteris acabarà definint el perfil del docent, del centre i, en definitiva, de l’educació que volem.
 

De moment, els elements fets pú­blics pel Departament (compromís en el desplegament del Projecte Educatiu i en la seva aplicació, treball en equip, gestió del procés d’aprenentatge, avaluació dels aprenentatges de l’alumnat per millorar-los, desenvolupament professional i autoavalu­ació) semblen lògics i coherents: és difícil no estar d’acord amb un docent implicat amb el centre, que col·labora amb els com­panys, que treballa amb les famílies dels seus alumnes, que innova, que s’esforça a aconseguir que tots els seus alumnes millorin i aprenguin. Però, un cop més, el pas de l’enunciat a l’aplicació concreta (procediments, instruments, agents, etc.) és font de neguits i controvèrsies i és el que acabarà dictaminant si aquesta és l’avaluació que necessiten els centres i els docents catalans.
 

No hi ha hagut fins ara al nostre país una forma sistemàtica, objectiva i consensuada de reconèixer les escoles i instituts que aporten més valor afegit als seus alumnes; ni de reconèixer els docents més dedicats i implicats en aquesta funció. No estem segurs que aquesta iniciativa del Departa­ment d’Ensenyament sigui la fórmula més adequada, però val la pena intentar-ho i, un cop aplicada, revisar si el seu impacte es correspon efectivament als objectius pretesos. 
 

Editorial de Perspectiva Escolar 387 (Maig-Juny 2016)